Aquesta férula té un parell de rodes, una a cada cantó del genoll, per fixar el màxim de extensió i flexió que puc fer.
Avui és 27 d’agost, i cap a mitjans de setembre hauré d’haver pogut posar 100° de flexió. És a dir, podré tornar a seure com les persones.
Aquesta roda, doncs, és com el mapa que em porta a tornar a caminar.
Això és un est completament diferent. Caminar amb la férula és jugar una altra lliga comparat a com he hagut de caminar tot aquest mes amb el guix.
Seguint les indicacions de la ortopeda, torno a caminar de front i no pas de costat. Seguint les indicacions del traumatòleg, he posat un màxim del 10° de flexió a la férula. Ara ja el genoll torna a fer la seva feina, ni que sigui de forma passiva (encara no em convé fer força amb ell)
Tinc una sensació molt estranya quan camino. No em fa mal, encara, però cada cop que tibo la cama esquerra cap a endevant el genoll no desaprofita pas la oportunitat d’enrecordar-me del que ha passat. És com si sentís el tendó tibant, o potser només m’ho imagino i el que em tiben són les benes amb les subjeccions de la férula. També sento una barreja de vertígen i euforia a cada pas.
Molt de tant en tant suto al carrer amb la família, potser a dinar o a fer un café. Però fa fredat veure com m’ha canviat la vida, al menys de moment.
Un trajecte que abans feia en menys de cinc minuts i sense esforç ara em costa una hora ben bona y em deixa esgotat com si hagués estat fent una marató.
Fins i tot m’he arrivat a esgotar tant que m’ha vingut una “pàjara”. M’he posat blanc i he hagut d’aprofitar el banc més proper per poder-m’hi jeure amb els peus amunt.
I després encara em quedaven els tres pisos per arrivar a casa.
Sense ascensor.
Ahir m’el van treure finalment. Vaig haver de tornar-me a enfrontar a la serra circular. Vaig tornar a veure la llarguíssima cicatriu que m’acompanyarà tota la vida al genoll.
M’han posat el que anomenen una “férula ROM”, una versió sofisticada del típic entablillamiento* de primers auxilis però amb velcros i una roda que em permet fixar el màxim que podré girar el genoll.
És molt més lleuger que el guix i em puc gratar tot el que em puqui. Però això també em deixa el genoll totalment a l’aire. I el problema no és només d’angúnia, tampoc és que em faci mal, però encara la tinc molt sensible.
I, afortunadament, per fí he trobat un professional sanitari que m’ensenya com he de caminar. Ara bé, si també m’hagués explicat lo de la inflamació del turmell no hauria tingut cap ensurt.
Ja s’acava aquesta part de la tortura. Demà m’el treuen definitivament el guix. Hauria d’haver estat avui, però encara fan vacances a la ortopèdia.
Avui, doncs, m’he punxat la heparina a la panxa per darrer cop. Aquesta nit i demà matí seran les darreres pastilles que em prenc.
He aprofitat doncs per esborrar les alarmes que m’avisaven de les pastilles cada 4 hores i per apuntar-me la pauta:
cada 2 dies, vint graus més de gir del genoll.
Avui ja compleixo, si fa no fa, el mes d’enguixat. Dues setmanes des que em tregueren les grapes del genoll.
Demà em veurà el primer metge des de la operació. Espero que demà em treguin el guix per sempre. Que ja no hauré d’empastillar-me cada 4 hores (incloent-ne les 2 i les 6 de la matinada). Ja no hauré de punxar-me l’heparina a la panxa com si jo fós un refotut jonqui.
Demà començarà el compte enrera pel meu futur primer pas sense croces. Demà li podré preguntar algú quan s’acavarà tot això. Quan podré tornar a la vida que tenia abans.
Després d’aquestes dues setmanes enguixat he pogut veure’m el genoll.
Una mica de serra circular pel guix (amb molta més bona mà que no pas els matussers del quirófan), un munt de cotó fluix i capes i capes de benes al genoll per mostrar-me més de mig pam de tall.
Una bona esgarrifança que m’ha vingut amb aquell tros de cremallera a la vista. I encara pitjor quan m’els han començat a treure les grapes. Més de vint m’han dit, que es van cansar de contar-les. “pessigadetes” em van dir que notaria amb cada grapa treta i, afortunadament, no era cap eufemisme.
També em van ensenyar qué em feian tant de mal al taló. Una rossadura* de por que no sé com es que no m’havia sagnat a raig amb tant xute d’heparina que em foto cada dia. Però cap problema ara, per que també s’ho han currat molt bé amb el nou guix i dubto molt tornar-ne a patir com abans, al menys al taló.
I parlant d’heparina. M’han confirmat que, tot i que lleig, el blau que tinc a la panxa és del tot normal. Res del que preocuparse.
Resumint, que per primer cop en una temporadeta he tingut el plaer de sortir de cal metge millor de com havia entrat.
El meu accident va ser tot un transvals al meu edifici. És fàcil d’imaginar que els meus crits a l’escala van alterar la pau de la finca.
Una veïna, la de la porta més propera, s’encarregà de portar-me aigua (en una copa, no pas un got. Suposo que seria lo primer que tenia a l’abast). També va mirar de distreure la meva filla mentre la meva dona trucava la ambulància.
Però hi ha un veí qui, gràcies al seu comportament, em va fer petar de riure tota la estona a la ambulància cap a urgències de El Taulí.
Els de la ambulància ja m’estaven atenent i m’havien entablillat la cama. Em portarien cap al vehicle en aquella famosa cadira amb nanses, però necessitaven algú que m’aguantés la cama, car era prou evident que no l’havia de tòrcer. Li van demanar doncs a un veí que van enganxar a les escales i que, no sé pas si per excés de patxorra o per que no hi va pensar amb tot l’ensurt, m’aguantava la cama amb la mà esquerra mentre a la dreta portava mòvil, tabac i cartera.
Sí senyor, m’enrecordo perfectament per que tota la baixada vaig tenir la seva mà devant els morros i, si m’esforço, podria recordar la marca del seu mòvil i del que volia fumar.
Gràcies per alleugerir-me l’anada a l’hospital, però tant li costava deixar tot allò al terra, ajudar-me apropiadament i recollir-ho després?
Cada matí em fan mal els palmells de les mans de tant recolçar tot el meu pes a les croces*
De tant en tant, especialment de nit, em fa més mal el turmell (concretament el tendó d’Aquiles) que no pas el genoll. Cada cop tinc més clar que els encarregats del meu guix al quirófan eren un pel massa novells o matussers, per que no només m’esgarrifaren amb aquella serra per treure’m-el sino que el guix que em van posar després ja em fregava el taló des del primer moment.
Deixo un rastre de guix per on vaig i, com que no he d’aixecar el peu, hi acumulo tota la merda del terra.
Va haver tot un món de diferència entre la ambulància que em portà cap a urgéncies el dia de la caiguda i els que em portaren cap a casa des de l’hospital.
Els primers ho van fer tant bé com van poder, tot i que ells es pensaven que jo només tenia la ròtula luxada. Pero els altres… Definitivament, vaig haver d’aprendre jo solet com manegar-me amb el tros de guix que porto. Per que els supossats professionals del tema sovint fan pena.
Ja sabem el que passava amb les cadires de rodes (per qué havien de portar-me en llitera si la meva dona em podia anar aguantant la cama pels passadissos tot i arriscant sa esquena?). Però al vehicle vam arrivar al surrealisme.
1- em van plantar a la porta lateral de la ambulància a veure com pujava jo solet (“hala, sube”)
2- per no ocupar la llitera, em volien fer seure. Llàstima per ells que tot el plà que em volien aplicar depenia de que la cama enguixada fós la dreta.
3- un cop a la llitera, el peu de la cama enguixada tocava la porta amb perill de fer-me mal amb els sotracs de la carretera. I, a mes a mes, fotre’m una manta amb mil plecs sota el turmell enguixat no em farà passar millor el viatge. Necessito tenir la cama horitzontal, no pas mirant al sostre.
4- la pujada de les escales va ser de por. És cert que no em podien pujar amb llitera. Però aquesta mena de cadira amb nanses és tot un suplici amb un guix com el meu.
Finalment vaig poder arrivar al llit i, si ho puc evitar, no tastaré aquesta maleïda cadira mai més.
Genoll trencat 