Avui ha tocat radiografia i visita amb el cirurgià que em recomposà el genoll. No hi arribo encara als 100º de flexió ni de conya, però amb prou feines m’ho ha preguntat.
Amb prou feines m’ha fet cas. Tot ho tenia als informes i ben be no hauria calgut que em desplacés al seu consultori. Tampoc s’ha volgut mullar en cap pronòstic de com quedaré finalment ni tan sols per confirmar-me que podré tornar a la feina el proper novembre.
No para de dir-me que la meva ha estat la pitjor lesió d’aquest tipus que ha vist mai. I tot sembla estar relacionat amb un problema de genoll que vaig patir d’adolescent: [deien que] per problemes de [massa] creixement tenia les epífisis de les tíbies massa tou de tal manera que vaig passar-me uns quants anys sense poder fer una passa més forta que l’altra. És a dir, no podia córrer i, en conseqüència, res d’esport durant tots els anys de secundària.
Doncs sí, sembla que vaig ser tot un repte per a les seves habilitats, però a mi encara no hi ha ningú que m’expliqui res del que m’espera i, ja posats, sembla que vaig estar de sort d’adormir-me durant la operació. Així em vaig estalviar els seus comentaris mentre veien la destrossa que havien de reconvertir en el meu genoll.
Avui passo de fer exercicis.
Ja els tornaré a fer demà quan em tregui la por del cos després de tants ànims.
Per cert, també tinc la sospita de que no va ser pas una bona idea intentar tornar-me a posar la rótula a puesto (en aquells moments tampoc s’em podia demanar massa enteniment i jo, il·lús, pensava que només me l’havia luxada… com si fós possible això)