Començant la rehabilitació

Ja he començat la tant temuda rehabilitació.

Deien que em faria un mal terrible i sembla que just això el que no volen el fisio-terapeutes.Ja he passat per la primera sessió i no n’hi ha per tant. Fins i tot vaig posar-me gel al genoll per pura cortesia, per que no sentia cap mal que hagués d’alleugerir.

Tot em fa pensar que la recuperació serà rapideta. Però m’he tornat a trobar amb les conseqüències de la manca de informació: ara resulta que tinc el maluc esquerre atrofiat per haver portat la fèrula contínuament i no haver fet cap esforç amb els quàdriceps. I que collons havia de fer jo? només m’havien dit que m’esforcés per anar flexionant la cama i, de fet, que MAI fés esforços justament amb aquestos muscles.

En fí, afortunadament, aviat em treuré la fèrula (al menys a casa) i fins i tot em recomanen de fer caminadetes curtes sense croça.

El despertar d’una cama

No sé qué m’ha passat ben bé, però fa uns dies vaig començar a notar el genoll més fluix i flexible. De sobte volia caminar i ja no tenia el genoll totalment rígid sino que tenia la cama com tonta, com quan et donen un copet a la part del darrera del genoll i la cama s’et flexiona involuntàriament.

Des d’aquell moment puc flexionar la cama ben bé fins als 90º sense problemes.

Devant el cirurgià

Avui ha tocat radiografia i visita amb el cirurgià que em recomposà el genoll. No hi arribo encara als 100º de flexió ni de conya, però amb prou feines m’ho ha preguntat.

Amb prou feines m’ha fet cas. Tot ho tenia als informes i ben be no hauria calgut que em desplacés al seu consultori. Tampoc s’ha volgut mullar en cap pronòstic de com quedaré finalment ni tan sols per confirmar-me que podré tornar a la feina el proper novembre.

No para de dir-me que la meva ha estat la pitjor lesió d’aquest tipus que ha vist mai. I tot sembla estar relacionat amb un problema de genoll que vaig patir d’adolescent: [deien que] per problemes de [massa] creixement tenia les epífisis de les tíbies massa tou de tal manera que vaig passar-me uns quants anys sense poder fer una passa més forta que l’altra. És a dir, no podia córrer i, en conseqüència, res d’esport durant tots els anys de secundària.

Doncs sí, sembla que vaig ser tot un repte per a les seves habilitats, però a mi encara no hi ha ningú que m’expliqui res del que m’espera i, ja posats, sembla que vaig estar de sort d’adormir-me durant la operació. Així em vaig estalviar els seus comentaris mentre veien la destrossa que havien de reconvertir en el meu genoll.

Avui passo de fer exercicis.

Ja els tornaré a fer demà quan em tregui la por del cos després de tants ànims.

Per cert, també tinc la sospita de que no va ser pas una bona idea intentar tornar-me a posar la rótula a puesto (en aquells moments tampoc s’em podia demanar massa enteniment i jo, il·lús, pensava que només me l’havia luxada… com si fós possible això)

90°, la nova frontera

He fet el cim, ja he arrivat als 80° i he fet avançar el tope de flexió als 90° amb l’esperança d’haver-hi arribat a temps car que dilluns el metge m’ha de veure al menys amb aquest nivell de flexió.

Crec que la manera d’aconseguir-ho ha estat pensar en la futura rehabilitació i el mal que em farà. Així he agafat els ànims per aguantar el mal que m’he fet per arrivar al límit d’avui.

Un altre factor ha estat el trobar un puesto prou alt per poder fer els exercicis sense que em topés el peu i, també, fer servir la cama bona per empènyer la xunga cap enrera. Perque ara ja la cama no baixa més. Però potser lo més definitiu ha estat el fet de mantenir la cama doblegada ben bé sempre. Això m’ha ajudat per tenir el tendó a punt per la tortura.

Doncs bé, tinc 3 dies per arrivar a aquesta nova frontera.

80° i la mare que els va parir

Avui dimarts encara tinc la férula bloquejada a 80° quan ja havia de tenir-la en 100° des de diumenge. I és que els 60° han esdevingut el límit de lo soportable.

Només sé que arribo als 70° i, potser, als 75°. Arribar-hi és tota una tortura per cada mig milímetre que aconsegueixo avançar.

Tot sovint em temo que amb prou feines arrivaré al proper dilluns amb una flexió de 90° justets. I el que em costarà.

60º, finalment

Les he passat putes, però finalment he aconseguit flexionar el genoll 60º.

Tant m’ha costat que, després de dos dies intentant-ho, ja m’estava agafant por d’haver-m’hi quedat clavat. De no ser capaç de progressar més.

Però la tarda del segón dia ho he aconseguit i, no sé ben bé per qué, m’he posata plorar.

0° – 40°, ara va de veres

Una volteta més al cargol. Porto dos ja dies amb aquest límit de flexió i ja començo a patir-ho. Fins ara tot era xauxa. Però ara estic devant les portes del dolor. Cal que vigili molt als exercicis, per que cal que se m’escalfi el genoll per començar-me a apropar als maleïts 40º. Ho aconsegueixo, però no és fàcil.

No sé com m’ho faré demà, que em toca passar als 60º.

Per cert, ja començo a caminar només amb una croça. És tot un avanç, però fa una mica de por. Vulguis que no, no tinc tanta estabilitat.

0° – 20°

Ja ha tocat ampliar el gir i tot sembla correcte. Encara no arribem al dolor. De moment només en tiba el genoll tot i que el gir ara és del doble. Ja veurem si tinc tanta sort diumenge, que n’hauré de flexionar fins als 40°.

Per cert, la dutxa encara em fa respecte. Però ja no és cap drama.

28, potser 30

Ben bé 30 són els punts de la meva cicatriu. La especialista no es va parar a contar les grapes que em va treure del genoll.

Ara, però, amb la férula que em deixa el genoll a l’aire tinc la evidència just devant meu. Una línia entortolligada d’un pam de llarg que em diu a crits com de dràstic va ser el que em vaig fer amb una caiguda tan tonta a les escales.

Em diu que, molt possiblement, si em vaig adormir a la operació no va ser pas cap casualitat. Que em van adormir per que els vaig portar una bona feinada.

Sé que dintre d’un temps recordaré aquestos moments fins i tot amb vergonya per ahver-ho dramatitzat tant. Però aquesta cicatriu i la estranya possició que ara té la meva rótula esquerra encara em fan venir ganes de plorar.

La dutxa del terror

Feia com més d’un mes que no em dutxava, i no pas per mandra. Ja us imaginareu que el guix tot ho complicava. Així que la higiene matinal s’havia de reduïr al que em podia fer amb esponja i sabó tot assegut sobre la trona per no mullar el terra.

Però ara em puc treure la férula per poder-me dutxar.

El problema és que no m’hi puc asseure. Així que m’he hagut de posar en diagonal i fent ben bé equilibris. En aquesta postura, treure’m la férula deixant la cama complertament desprotegida m’ha fet passar molta més por del que em podia imaginar. Una por tan intensa com les ganes de plorar que m’han vingut en veure’m de nou la llarguíssima cicatriu. Una por que no se m’ha passat fins a bona estona després d’assecar-me la cama i tornar-me a posar la férula.